Josep Sunyer i Raurell (c. 1673-1751) va ser un escultor nascut a Manresa, fill de Josep Sunyer, també escultor. Es va formar en el taller del seu avi Pau Sunyer i en el dels Grau, l’altra família d’escultors important de la ciutat. En la seva joventut, a finals de la dècada de 1680 i inicis de la de 1690 va treballar en diversos projectes al costat del seu pare i altres amb Francesc Grau. De fet, la seva relació amb Francesc Grau devia ser molt estreta, ja que va casar-se amb la seva neboda i, en el seu testament, va demanar enterrar-se a la tomba de Francesc Grau situada a l’església dels Predicadors de Manresa.
Tot i els seus inicis manresans, bona part de la seva obra de joventut es troba a la Catalunya Nord, on va instal·lar el seu taller. Sembla que aquesta mudança té lloc a partir de la realització del retaule major de Puigcerdà que va acabar l’any 1691 després de responsabilitzar-se de l’obra a la mort de Francesc Ferriol, amb qui tenia vincles familiars. Aquest retaule devia fer-li guanyar reconeixement a la zona i va acabar instal·lant el seu taller a Prada de Conflent, des d’on va realitzar molts encàrrecs pels comtats del Rosselló i la Cerdanya. Alguns exemples de la seva obra a la zona són el retaule major de Prada de Conflent o el de Cotlliure. Tot i la prosperitat del seu taller, pels volts de 1715 va tornar a Manresa per treballar en l’empresa de nous encàrrecs per la Seu de Manresa, que havia estat cremada l’any 1714.
És durant aquesta segona etapa a la ciutat de Manresa quan va realitzar el retaule-tabernacle del Santíssim de la Seu de Manresa. La capella del Santíssim, construïda al segle XVII estava presidida per un retaule de Joan Grau de l’any 1659. Aquesta va ser una de les obres destruïdes durant l’incendi del 1714, i l’any 1715 es va encarregar la seva substitució per 90 dobles a Sunyer. El nou retaule-tabernacle tampoc ha arribat als nostres dies, ja que va ser destruït l’any 1936, durant la Guerra Civil Espanyola. Tot i això, alguns fragments s’han conservat, com és el cas de les escultures d’Aaron i Melquisedec que actualment es poden veure al Museu del Barroc de Catalunya.
Per sort es conserven fotografies que ens ajuden a conèixer com era tot el conjunt. S’alçava darrere l’altar d’una de les capelles laterals, damunt d’un pedestal i no tocava la paret de l’absis, per la qual cosa, sembla que podia ser rodejat. La forma era com la d’un templet hexagonal i tenia diverses fornícules obertes, una a cada una de les cares davanteres. La fornícula central es trobava just a sobre un petit sagrari i era la més gran. En ella hi havia la imatge de Crist, feta de fusta i, a les laterals, a banda i banda de Jesús hi havia les escultures d’Aaron i Melquisedec. Els tres personatges estaven separats per un ordre de columnes dobles de fust recte i llis i d’ordre compost, davant de les quals hi havia quatre àngels amb els instruments de la passió. Aquestes quatre figures, també d’alabastre, es conserven al Museu de la Seu. Sobre les fornícules hi havia una cornisa que servia de base a quatre angelets, tres dels quals possiblement són els que es conservat a la Seu. El conjunt acabava amb un pinacle ornat i coronat amb una escultura de sant Tomàs d’Aquino.
Aquest moble té una tipologia poc freqüent al Principat. És un tabernacle per la seva funció eminentment eucarística, però la seva monumentalitat i el seu llenguatge arquitectònic i escultòric l’acosten al gènere del retaule. En aquest cas, doncs, la denominació emprada per Aurora Pérez de retaule-tabernacle és la que encaixa més a la seva tipologia. En aquesta obra, Sunyer deixa enrere els referents convencionals i s’apropa a les experiències de l’arquitectura de l’alt barroc romà i a les tendències classicitzants del segle XVIII.
Els materials emprats en la seva construcció van ser essencialment tres: fusta, jaspi i alabastre. La fusta conformava l’estructura fonamental i les talles principals de Crist i sant Tomàs d’Aquino, junt amb alguns dels motius ornamentals. El jaspi, en canvi, s’utilitzava en les columnes, avui en dia desaparegudes i, finalment, l’alabastre es va fer servir en les figures dels àngels i summes sacerdots.Les dues figures conservades al Museu representen els summes sacerdots jueus Aaron i Melquisedec. Tots dos estan representats amb rostres expressius, llargs cabells i barbes i túniques amb plecs elaborats que els doten de gran realisme i dinamisme. Melquisedec porta una gerra de vi i tres pans, símbols amb els quals freqüentment és representat. Melquisedec era un rei sacerdot que va beneir a Abraham amb una ofrena de pa i vi. Aquesta escena fa referència al sacrifici de Jesucrist, per la qual cosa Melquisedec ha estat vist com una prefiguració de Crist. Aaron, en canvi, era el germà de Moisès, escollit summe sacerdot per Déu, però també va ser un dels hebreus que va participar en la creació del vedell d’or. Ell, per reconciliar el seu poble amb Déu, havia de fer ofrenes de vedells, anyells i cabrits de forma periódica. Així doncs, està representat portant un anyell que està sacrificant, la sang del qual cau a la copa que aguanta amb l’altra mà. Aquesta imatge de l’anyell no només fa referència als sacrificis temporals que feia Aaron per mantenir l’equilibri, sinó que també és un símbol de Jesús. Així doncs, els dos summe sacerdots i també els àngels que acompanyaven a Jesús porten símbols que feien referència a l’Eucaristia i, com a tal, al sacrifici de Jesús.
BIBLIOGRAFIA
Bosch i Ballbona Joan (1986). Els Tallers d’Escultura al Bages del Segle XVII. Caixa d’Estalvis de Manresa.
Holgado García, Illán. i Nadal Tenllado, Anna (2025). L’art de l’Època del Barroc a la Seu de Manresa. Zenobita edicions.
Bosch i Ballbona, Joan (2006). L’art del retaule: els recursos inventius.Bassegoda Hugas, Bonaventura et al. (ed) L’Època del Barroc i els Bonifàs. Universitat de Barcelona.
